Paisatges de cendra II. La casa se'ns crema.

L'exposició és una reivindicació poètica dels paisatges perduts que ja no hi són. Una proposta construïda a partir de la reflexió de transitar pel nostre territori proper que ha patit un incendi, buscant la inspiració en aquells indrets on hi ha una pèrdua de vida de l'entorn natural i personal.
​
Hi ha la creença generalitzada - pensament col·lectiu- que la idea de paisatge és una deriva visual, una barreja de pintures de diferents èpoques, de postals turístiques i fons de pantalles d’ordinadors o cartells sobre espais naturals significatius.Un conjunt d’idees generals més o menys mitificades o romantitzades que res tenen a veure amb la realitat més crua i propera que s'imposa.
Malauradament, la nostra realitat paisatgística no pot obviar tot allò que esdevé després d’un incendi.

El treball que es presenta és el resultat d’una mirada, de l’experiència subjectiva en relació amb el canvi del nostre territori i dels nostres paisatges col·lectius i individuals. Cal entendre’l com a metàfora sobre la pèrdua d'un espai lligat a la terra, a les persones com a zona emocionalment compartida.

L'obra exposada pretén provocar reflexió sobre la pèrdua i sobre les conseqüències de la crisi climàtica, però també sobre la bellesa que resideix darrere la destrucció. Partint de l'expressió de la matèria cremada, de la cendra, del foc, es busca transcendir aquesta limitació cap a un sentit poètic i espiritual.